En menos de una semana Unió Democràtica de Catalunya celebrarà su 25 congreso nacional en el que debatirá la ponencia Catalunya: centralitat, humanisme i justícia social. A través de ella el partido tratará de dar respuesta a los desafíos planteados actualmente. Y el mayor desafío que tenemos hoy es cómo hacer frente y cómo dejar atrás la profundísima crisis económica que nos asola. Nuestra apuesta es la cooperación, que se extiende a numerosos ámbitos y que se opone claramente a la idea de división en la que muchos se encuentran instalados.

Discrepamos de los que creen que la sociedad catalana se divide entre los partidarios y los contrarios a la independencia. Apostamos por buscar un espacio en común, un terreno central, basado en lo que históricamente nos ha definido como nación: nuestra lengua, nuestra la cultura y nuestro derecho. Son ámbitos para los cuales aspiramos a una plena soberanía en base a un acuerdo cooperativo como el que supone la confederación. Idéntico argumento se deduce de nuestra apuesta de naturaleza federal por el pacto fiscal. Se trata de un proyecto inspirado en el concierto económico, es decir, pasa por el establecimiento de una relación bilateral con el resto del Estado que otorgue a Cataluña la plena capacidad normativa y el control sobre la Agencia Tributaria, así como el establecimiento de unos límites razonables a la solidaridad, que en ningún caso supongan un límite a nuestra competitividad.

Así pues, la nuestra es una apuesta confederal en los ámbitos de la cultura, la lengua y el derecho, y federal en fiscalidad. Está basada en la idea de la cooperación. Aspira a sumar y no a restar. Al fin y al cabo, como partido nacionalista, queremos generar consensos que permitan el progreso nacional de Catalunya, nuestra razón de ser.

Discrepamos también de los que en la situación actual tratan de reabrir el viejo debate entre derechas e izquierdas. Tanto desde un punto de vista económico como político, apostamos claramente por la centralidad, que va más allá de un ejercicio táctico de equidistancia. En el plano económico pasa por abrazar los postulados de la economía social de mercado mientras que en el político aspira al perfeccionamiento de los mecanismos de democracia parlamentaria.

Aspiramos a una sociedad cohesionada tanto desde la perspectiva nacional como desde los puntos de vista político y socioeconómico. Y esa cohesión sólo puede ser fruto de la cooperación, de la suma de voluntades y nunca de la división. En Unió creemos en Catalunya como nación cohesionada y no como una sociedad dividida. Defendemos, pues, la centralidad y la cooperación. En el plano nacional, se expresan a través de una apuesta confederal que supere el estéril debate independentismo-sumisión y que enfatice la idea de nación y de cohesión. En el ámbito internacional se traduce en una apuesta por un amplio acuerdo a nivel europeo para salir de la crisis, no sólo a través de políticas de austeridad, sino también por medio de políticas de crecimiento. Somos nacionalistas de inspiración personalista y situamos a la persona en el centro de la vida política. Por ello, nunca vamos a renunciar a la justicia social, ya que únicamente a través de la austeridad no será posible alcanzarla.

Como todo organismo vivo, Unió ha cambiado en sus más de 80 años de vida, pero este ha sido y seguirá siendo el ADN de nuestra formación. Hemos apostado y seguiremos apostando por la centralidad y por la cooperación.

Article publicat a El Mundo.

Share and Enjoy

De maneres de fer polítiques, n’hi ha moltes i evidentment tampoc no és el mateix ser al govern que a l’oposició. L’oposició ha de fiscalitzar la tasca de govern i proposar alternatives a les decisions governamentals. Una cosa és proposar alternatives i una altra ben diferent fer propostes del tot inviables, un comportament no només demagògic, sinó clarament irresponsable només amb voluntat tàctica. No tot s’hi val i, en temps veritablement complexos com els que estem vivint aquestes actituds per part d’alguns dels seus representants són el que menys convé a la societat.

Malauradament, precisament això és el que es va veure en el darrer ple del Parlament. Cal dir-ho clar i ras: és una irresponsabilitat demanar que es destinin 1.447 milions d’euros més a la despesa pública i no proposar d’on s’han de treure. Aquesta és la constatació que hi ha grups de l’oposició que tenen com a únic objectiu posar pals a les rodes i que es dediquen més a dificultar la tasca del govern que no pas a fer propostes realistes i constructives.

Si els grups polítics que van votar a favor d’aquesta resolució d’incrementar la despesa pública creuen que la seva proposta és factible, que ho demostrin. Només cal que diguin de quina manera es pot finançar. Altra cosa és un brindis al sol. Amb l’endeutament que arrosseguem és d’una gran irresponsabilitat i immaduresa generar falses expectatives perquè les propostes de l’oposició són, ara per ara irrealitzables. El que sí que es complirà, en canvi, és la ronda de contactes que avui inicia el president de la Generalitat per apropar posicions al voltant del pacte fiscal. Tot allò que és possible fer, el govern ho fa, i ho fa amb celeritat.

En aquests moments tan difícils, aquest hauria ser l’objectiu compartit de tots els partits polítics catalans: treballar conjuntament per arribar a acords que permetin assolir un finançament just per al nostre país. Si ho aconseguim, podrem disposar de més recursos, i llavors sí que serà el moment de veure com i de quina manera es distribueixen. Però mentre això no arribi posar el carro davant els bous com ha fet l’oposició no porta enlloc. Això no és es el que Catalunya avui necessita.

Article publicat a e-notícies.

Share and Enjoy

En aquests moments de grans dificultats econòmiques i també socials, els ciutadans esperen dels seus dirigents polítics solucions als problemes i que tinguin una visió clara de les passes a emprendre per a la recuperació. Malauradament, el darrer ple al Parlament de la setmana passada dedicat als ajustos per a la reactivació econòmica els deu haver causat una profunda perplexitat quan no irritació en veure l’ús partidista que se n’ha fet de la crisi. Lluny d’aportar solucions realistes, l’oposició només va ser capaç de demanar més depesa.

A la vista del que va passar, sembla que alguns encara no han entès que ens trobem en una situació econòmica molt greu i que no hi ha prou diners per a desenvolupar noves politiques. Ans bé el contrari. Acomplir amb les exigències de la UE només pot fer-se mitjançant ajustos pressupostaris com els que el govern de la Generalitat està duent a terme. Per això a Unió Democràtica ens va decebre i ens indignar especialment l’actitud del PPC que demana més despesa a Catalunya mentre a Madrid aproven ajustos, ens obliguen a retallar més i no compleixen amb els compromisos de finançament amb el nostre país.

Els pressupostos presentats pel govern del PP agredeixen tots els catalans ja que no contemplar ni el deute ni els compromisos adquirits amb Catalunya i, a més, ens neguen inversions vitals per a l’economia del nostre país i del conjunt de l’Estat, mentre que manté d’altres que com a mínim tenen una més que dubtosa rendibilitat. S’està fent palès que la voluntat del govern de Rajoy és la de recentralitzar l’Estat i de revisar el model autonòmic, com ha manifestat més d’un dirigent del PP i no serem nosaltres els que ens hi oposarem. Sempre hem estat contraris ’café para todos’ i hem defensat l’especificitat de les comunitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia) de la resta. El resultat d’aquella homogeneïtzació ha estat pervers i al final l’Estat de les autonomies no acaba de satisfer ningú. A les artificials, els sobren competències, i les naturals, en volem més.

Tot plegat obliga a pensar en Catalunya i no en interessos partidistes i tacticismes i a anar a Madrid tots plegats per demanar el que ens pertoca començant per un nou sistema de finançament. Per aquest motiu, demanem a tots els partits catalans que estiguin a l’alçada de les circumstàncies. Aquest és el repte que tenim i l’acció que la societat catalana espera dels seus polítics.

Article publicat a Catalunya Press.

Share and Enjoy

El govern del PP està aprofitant la crisi econòmica per retallar competències a les autonomies. Altra vegada aposten pel cafè per a tothom, sense distincions, amb la finalitat d’aigualir les aspiracions tant de Catalunya com del País Basc. Des de CiU podem admetre que s’hagin cansat d’aquest model i que es replantegin l’Estat de les autonomies, però el que no acceptarem és que afecti els que tenen voluntat d’autogovern expressada majoritàriament a les urnes des de fa dècades.

Paga la pena recordar que la majoria de les autonomies que es van crear són una realitat artificial, sense cap tradició fins al punt que es van haver d’inventar himnes i banderes. A Catalunya, en canvi ens sentim plenament identificats amb una realitat mil·lenària. Així mentre a uns els va caure l’autonomia com una pluja que no esperaven -com va reconèixer públicament el propi José Bono- d’altres la reivindicàvem conjuntament amb la llibertat i l’amnistia. Tot plegat ha suposat una insatisfacció per a tothom. La solució per alguns és ben fàcil com des de CiU apuntem des de ja fa molts anys. Si a Esperanza Aguirre o a algú altre no li agrada l’Estat de les autonomies, que retorni competències de la seva comunitat, però que deixi tranquils a la resta.

Tanmateix aquest debat i aquesta possibilitat no han de ser obstacle ni excusa perquè l’Estat compleixi les seves obligacions envers Catalunya tal com Catalunya respecte Espanya. De moment, l’Estat no ho està fent, com queda ben palès en el projecte de pressupostos generals que reflecteixen el maltractament financer que patim a Catalunya i que cal modificar. Per això, apostem amb fermesa pel pacte fiscal, el qual no només no suposa una amenaça a l’estabilitat sinó que representa la reactivació econòmica, el manteniment de l’estat del benestar i de la cohesió social. Per tot plegat és indignant veure com el govern de l’Estat ens demana més sacrificis als catalans dels que ells mateixos en fan i que, amb l’excusa de l’economia, vulguin retallar l’autonomia.

Si el PP vol ser efectivament un partit seriós i rigorós ha de demostrar-ho amb fets, però ara per ara l’únic que demostra és que incompleix com ho van fer els seus predecessors. La situació no ha canviat, governi el PSOE o governi el PP. Tots dos partits incompleixen sistemàticament amb Catalunya, però des de CiU no ens resignem: mantenim com a objectiu el pacte fiscal i persistirem fins a aconseguir-lo.

Share and Enjoy

Ahir, Unió Democràtica de Catalunya va retre homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera afusellat ara fa 74 anys. És inevitable recordar Carrasco com el màrtir que va ser, però també convé fer-ho en d’altres dimensions de la seva persona. La figura de Carrasco i Formiguera s’engrandeix per la seva condició de patriota amb responsabilitats polítiques i com a humanista amb una manera de fer política des dels valors en els quals ell hi creia fermament i que avui des d’Unió continuem defensant.

Ara és un bon moment per preguntar-nos què pensaria, què faria Carrasco i Formiguera davant de la situació actual. Catalunya i Espanya (ell que va ser diputat a Corts espanyoles) viuen en una situació tràgica. No és fer volar coloms afirmar que Carrasco i Formiguera blasmaria contra la sentència del Constitucional contra l’Estatut i que es rebel•laria contra la voluntat d’humiliació que una part del Tribunal va voler expressar amb la sentència. Per tant, des d’Unió també hem de fer sentir la nostra veu davant d’aquest intent d’humiliació.

El tarannà profundament humanista el va portar a formar part d’Unió, i avui, també des d’aquesta perspectiva estaria molt preocupat. En primer lloc, perquè el nostre país té la desgràcia d’anar dividit. Té la desgràcia de primar sempre el blanc i el negre i de no ser capaç d’apreciar i de valorar les persones o les opcions polítiques, que com Unió Democràtica, es resisteixen a formar part del blanc o del negre, del bo o del dolent, i que creuen en els matisos i en el diàleg com a elements fonamentala per al progrés nacional del nostre país.

També l’angoixaria, i molt, veure com hi ha moltes persones que pateixen la situació tràgica del país, des de la perspectiva econòmica i social. Estaria preocupat per la pobresa, per la gent que no té feina, per les conseqüències socials de la crisi econòmica. De la mateixa manera que reivindicava aquella Catalunya lliure, Carrasco també reclamaria avui una Catalunya justa.

Carrasco i Formiguera ens ha de servir per a reflexionar i per concloure que a Catalunya se la pot defensar des de totes les trinxeres ideològiques. A Unió Democràtica de Catalunya estem convençuts que Carrasco i Formiguera sabia que la defensa de la pàtria no havia de ser patrimoni ideològic de ningú, sinó que havia de ser denominador comú de tots. Des d’Unió lluitarem per mantenir viva la flama de l’esperança que lluny d’apagar-se reneix cada any amb més vigor i més força quan recordem Carrasco i Formiguera.

Article publicat a Catalunya Press.

Share and Enjoy

Una qüestió que no ha estat resolta des de la instauració de la democràcia ha estat la canalització eficaç i eficient de la participació privada en activitats d’interès general. Sobretot ara en temps de crisi hem de ser capaços d’aprofitar tots els esforços que puguin ajudar la societat. I una d’aquestes vies és el mecenatge.

CiU aposta clarament per aquesta fórmula i per això hem presentat una proposició de llei que aposta per incrementar els incentius fiscals d’aquesta figura. Per aconseguir-ho, hem de canalitzar els esforços privats en activitats d’interès general d’una manera més eficaç. No és res nou a molts països de la UE, on ja s’ha avançat molt en aquesta direcció. Per això des de CiU volem equiparar les deduccions aplicades al mecenatge als d’altres països d’Europa, com França, que aplica percentatges més ambiciosos.

En una situació de crisi econòmica i de creixent austeritat de les administracions públiques, els incentius fiscals actuals al mecenatge són insuficients i no contribueixen a fomentar l’ajut als sectors beneficiaris de les activitats d’interès general com per afrontar la caiguda dels seus recursos disponibles. En aquest sentit, l’aposta de CiU pel mecenatge pot constituir una alternativa real al finançament públic.

No es tracta d’una declaració d’intencions generalista, sinó que CiU aposta perquè les deduccions passin del 25% al 65% en el cas de les donacions de persones físiques –per tant, de l’IRPF- i del 35 al 55% per part de les jurídiques -per tant, l’Impost de Societats. També proposem que els primers 150 euros de donatiu quedin exemptes si es donen a una associació, i que siguin deduïbles en un 100% de l’IRPF. Això ho volem fer des de la Generalitat. La proposició de llei contempla, a més, incrementar la capacitat de decisió de la Generalitat i de la resta de comunitats autònomes per determinar les activitats beneficiàries de mecenatge.

Des de CiU estem convençuts que en una situació econòmica com l’actual hem d’afavorir l’entrada de la iniciativa privada en tots els àmbits que permetin un millor finançament de les necessitats de la societat. La proposició de llei que fem pel mecenatge pot ser un molt bon instrument per aconseguir-ho. Estem segurs què afavorirà molts sectors de l’àmbit social, cultural, mediambiental, educatiu, d’investigació i innovació i de cooperació. No hi ha cap dubte que el mecenatge és un joc de suma positiva.

Article publicat a Catalunya Press.

Share and Enjoy

Hi ha qui acusa CiU de mantenir una actitud partidista quan defensem el pacte fiscal per a Catalunya. Res més lluny de la realitat. És veritat que, d’aquesta qüestió, n’hem fet bandera i que aquest és el nostre màxim compromís per A aquesta legislatura, però no per interès partidista, sinó perquè estem convençuts que beneficia tots i cadascun dels catalans.

El que no pot ser és que Catalunya hagi tingut al llarg dels darrers trenta anys un desequilibri fiscal que de mitjana representa més del 8% del seu Producte Interior Brut. És clarament abusiu i, per tant, injust. Les balances fiscals recentment presentades així ho corroboren i qualsevol lectura que se’n faci, fins i tot les més favorables, posen de manifest que el desequilibri fiscal que es dóna entre Catalunya i la resta de l’Estat no passa a cap altre indret d’Europa.

Tenint en compte que la nostra proposta de pacte fiscal beneficia al conjunt del país, seguim tendim la mà a totes les forces polítiques que vulguin aconseguir un sistema més just als catalans, i molt especialment al PSC, per la seva condició de segona força. Sabem que és difícil, però si una àmplia majoria de catalans som capaços de sumar esforços es podrà aconseguir. El desig del govern de la Generalitat i de CiU és arribar a un acord en les xifres i, a partir d’aquí, començar a treballar conjuntament. Per això ens ha desconcertat que en els darrers dies tres veus socialistes autoritzades en matèria econòmica hagin evidenciat posicions divergents al respecte. Que el primer secretari, Pere Navarro, la portaveu d’Economia, Rocío Martínez-Sempere, i l’ex-conseller d’economia Antoni Castells es contradiguin, crea confusió tant al sí del PSC com a la resta de la societat.

Catalunya necessita imperiosament deixar d’estar escanyada fiscalment, i això només ho aconseguirem amb un pacte fiscal diferenciat i just. No pot ser que siguem el territori on més sacrificis es fan i el més desfavorit en la seva balança fiscal en uns nivells que, com dic, no es donen a cap altre indret d’Europa. Si volem rellançar la nostra economia és un imperatiu acabar amb l’abús fiscal. Per aconseguir-ho, necessitem tothom perquè aquest no és un objectiu ni un projecte exclusiu d’un govern o d’un partit, sinó de tot un país. Servirà per millorar les oportunitats i els serveis de tots els catalans, i només per això val la pena sumar com més esforços millor. El PSC té la paraula.

Article publicat a e-notícies.

Share and Enjoy

La publicació de les balances fiscals ha fet palès que Catalunya dóna a la resta de l’Estat 15.000 milions d’euros dels quals no es retorna cap als catalans, una mostra incontestable de l’abús fiscal a què estem sotmesos. I si fem el promig del que han pagat de més els catalans a la resta de l’Estat, suposa cada any més d’un 8% del PIB català de les darreres tres dècades. No es pot assumir, és insostenible i manifestament injust.

Els sistemes de finançament que ha tingut Catalunya en els trenta anys de democràcia sempre han estat injustos i abusius i l’única sortida que queda és assolir el pacte fiscal que deixi la nostra aportació al voltant d’un 4% del PIB, que ja és més del que paguen les regions més riques d’Europa als seus respectius estats. Això genera injustícies i hipoteca clarament les possibilitats de generar ocupació i riquesa per part de les empreses catalanes.

Amb la voluntat de portar endavant el projecte del pacte fiscal, fem una crida a totes les formacions politiques catalanes per defensar conjuntament a Madrid aquesta proposta. Com hem dit des del dia que vam arribar al Govern, estem oberts a tothom perquè sabem que serà anant tots junts com tindrem més força per defensar les reivindicacions i els interessos dels catalans.

Aquesta crida s’adreça molt especialment al PSC perquè el segon partit de Catalunya no pot ser aliè a la defensa dels interessos de Catalunya. En aquest sentit ens preocupa haver sentit els tres dirigents socialistes amb veu autoritzada contradient-se sobre les balances fiscals: el primer secretari, Pere Navarro, la portaveu d’Economia, Rocío Martínez-Sempere, i l’ex-conseller d’Economia, Antoni Castells. Això genera confusió tant al PSC com al Govern encara que manté l’esperança de poder arribar a un acord sobre les xifre,s i a partir d’aquí treballar per capgirar l’actual sistema de finançament. Hem de ser capaços de convergir en una proposta unitària. Per això, és molt important per al país que al PSC deixin de discutir internament i mostri una única veu que plantegi propostes i acords que ens permetin anar junts cap el pacte fiscal. Sense unitat és difícil que ens en sortim, i Catalunya ho necessita com mai.

Publicat a Catalunya Press.

Share and Enjoy

Les dades actualitzades de la balança fiscal entre Catalunya i l’administració central de l’Estat són molt decebedores. Havent canviat diverses vegades de sistema de finançament, el resultat final continua essent el mateix: des de 1986 Catalunya pateix un dèficit fiscal del 8% de mitjana.

L’any 2009, el primer any que es va aplicar el model de finançament que va pactar el Govern del PSC, el dèficit fiscal de Catalunya es va situar en 16.409 milions d’euros, el 8,4% del PIB català. La diferència amb els anys anteriors, quan tampoc no ens havia anat millor, no va ser massa gran: el 2006 un dèficit fiscal de 14.493 milions d’euros; el 2007 van ser 15.913 milions; el 2008, 17.200 milions. Aquestes dades han posat de manifest que, malgrat els canvis en el model, no s’ha reduït el dèficit fiscal de Catalunya, que any rere any segueix donant molt més dels que rep. La mitjana del quadrienni 2006-2009 ha estat de 15.832 milions d’euros, una xifra insuportable, injusta que llastra la nostra economia i que posa de manifest que cal canviar de dalt a baix el sistema de finançament català i apostar pel pacte fiscal.

Una i altra vegada, malgrat els canvis en el sistema de finançament, continua imposant-se la idea del café para todos que deixa Catalunya en el mateix lloc de sempre, a la cua amb més d’un 8% de dèficit fiscal. A Europa, els territoris que més aporten a l’administració central, com ara els länder alemanys més rics, el dèficit fiscal ha estat limitat per llei al 4%, i ara volen revisar-ho perquè consideren la càrrega excessiva. A Catalunya, on aquesta xifra és més del doble, ens preguntem com podem sanejar les nostres finances si l’any 2009 cada català va pagar a l’Administració central de l’Estat 2.251 euros que no li van suposar cap benefici ni li van ser retornats a través de serveis o prestacions?

La situació és insostenible i és evident que Catalunya necessita el pacte fiscal. No pot ser que entre els anys 1986 i 2009 Catalunya hagi aportat de mitjana el 19,49% dels ingressos de l’Administració central de l’Estat, però només ha rebut a canvi un 14,03% de la despesa. Aquest és l’origen del dèficit fiscal de Catalunya i dels molts sacrificis que hem d’afrontar. De ben segur els ajustos pressupostaris serien molt més assumibles amb una balança fiscal menys abusiva. La solució és evident: o aconseguim el pacte fiscal o no ens en sortirem.

Publicat a e-notícies.

Share and Enjoy