Espai obert i lliure de reflexions
Header image

Ahir, Unió Democràtica de Catalunya va retre homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera afusellat ara fa 74 anys. És inevitable recordar Carrasco com el màrtir que va ser, però també convé fer-ho en d’altres dimensions de la seva persona. La figura de Carrasco i Formiguera s’engrandeix per la seva condició de patriota amb responsabilitats polítiques i com a humanista amb una manera de fer política des dels valors en els quals ell hi creia fermament i que avui des d’Unió continuem defensant.

Ara és un bon moment per preguntar-nos què pensaria, què faria Carrasco i Formiguera davant de la situació actual. Catalunya i Espanya (ell que va ser diputat a Corts espanyoles) viuen en una situació tràgica. No és fer volar coloms afirmar que Carrasco i Formiguera blasmaria contra la sentència del Constitucional contra l’Estatut i que es rebel•laria contra la voluntat d’humiliació que una part del Tribunal va voler expressar amb la sentència. Per tant, des d’Unió també hem de fer sentir la nostra veu davant d’aquest intent d’humiliació.

El tarannà profundament humanista el va portar a formar part d’Unió, i avui, també des d’aquesta perspectiva estaria molt preocupat. En primer lloc, perquè el nostre país té la desgràcia d’anar dividit. Té la desgràcia de primar sempre el blanc i el negre i de no ser capaç d’apreciar i de valorar les persones o les opcions polítiques, que com Unió Democràtica, es resisteixen a formar part del blanc o del negre, del bo o del dolent, i que creuen en els matisos i en el diàleg com a elements fonamentala per al progrés nacional del nostre país.

També l’angoixaria, i molt, veure com hi ha moltes persones que pateixen la situació tràgica del país, des de la perspectiva econòmica i social. Estaria preocupat per la pobresa, per la gent que no té feina, per les conseqüències socials de la crisi econòmica. De la mateixa manera que reivindicava aquella Catalunya lliure, Carrasco també reclamaria avui una Catalunya justa.

Carrasco i Formiguera ens ha de servir per a reflexionar i per concloure que a Catalunya se la pot defensar des de totes les trinxeres ideològiques. A Unió Democràtica de Catalunya estem convençuts que Carrasco i Formiguera sabia que la defensa de la pàtria no havia de ser patrimoni ideològic de ningú, sinó que havia de ser denominador comú de tots. Des d’Unió lluitarem per mantenir viva la flama de l’esperança que lluny d’apagar-se reneix cada any amb més vigor i més força quan recordem Carrasco i Formiguera.

Article publicat a Catalunya Press.

Share and Enjoy

Una qüestió que no ha estat resolta des de la instauració de la democràcia ha estat la canalització eficaç i eficient de la participació privada en activitats d’interès general. Sobretot ara en temps de crisi hem de ser capaços d’aprofitar tots els esforços que puguin ajudar la societat. I una d’aquestes vies és el mecenatge.

CiU aposta clarament per aquesta fórmula i per això hem presentat una proposició de llei que aposta per incrementar els incentius fiscals d’aquesta figura. Per aconseguir-ho, hem de canalitzar els esforços privats en activitats d’interès general d’una manera més eficaç. No és res nou a molts països de la UE, on ja s’ha avançat molt en aquesta direcció. Per això des de CiU volem equiparar les deduccions aplicades al mecenatge als d’altres països d’Europa, com França, que aplica percentatges més ambiciosos.

En una situació de crisi econòmica i de creixent austeritat de les administracions públiques, els incentius fiscals actuals al mecenatge són insuficients i no contribueixen a fomentar l’ajut als sectors beneficiaris de les activitats d’interès general com per afrontar la caiguda dels seus recursos disponibles. En aquest sentit, l’aposta de CiU pel mecenatge pot constituir una alternativa real al finançament públic.

No es tracta d’una declaració d’intencions generalista, sinó que CiU aposta perquè les deduccions passin del 25% al 65% en el cas de les donacions de persones físiques –per tant, de l’IRPF- i del 35 al 55% per part de les jurídiques -per tant, l’Impost de Societats. També proposem que els primers 150 euros de donatiu quedin exemptes si es donen a una associació, i que siguin deduïbles en un 100% de l’IRPF. Això ho volem fer des de la Generalitat. La proposició de llei contempla, a més, incrementar la capacitat de decisió de la Generalitat i de la resta de comunitats autònomes per determinar les activitats beneficiàries de mecenatge.

Des de CiU estem convençuts que en una situació econòmica com l’actual hem d’afavorir l’entrada de la iniciativa privada en tots els àmbits que permetin un millor finançament de les necessitats de la societat. La proposició de llei que fem pel mecenatge pot ser un molt bon instrument per aconseguir-ho. Estem segurs què afavorirà molts sectors de l’àmbit social, cultural, mediambiental, educatiu, d’investigació i innovació i de cooperació. No hi ha cap dubte que el mecenatge és un joc de suma positiva.

Article publicat a Catalunya Press.

Share and Enjoy

Hi ha qui acusa CiU de mantenir una actitud partidista quan defensem el pacte fiscal per a Catalunya. Res més lluny de la realitat. És veritat que, d’aquesta qüestió, n’hem fet bandera i que aquest és el nostre màxim compromís per A aquesta legislatura, però no per interès partidista, sinó perquè estem convençuts que beneficia tots i cadascun dels catalans.

El que no pot ser és que Catalunya hagi tingut al llarg dels darrers trenta anys un desequilibri fiscal que de mitjana representa més del 8% del seu Producte Interior Brut. És clarament abusiu i, per tant, injust. Les balances fiscals recentment presentades així ho corroboren i qualsevol lectura que se’n faci, fins i tot les més favorables, posen de manifest que el desequilibri fiscal que es dóna entre Catalunya i la resta de l’Estat no passa a cap altre indret d’Europa.

Tenint en compte que la nostra proposta de pacte fiscal beneficia al conjunt del país, seguim tendim la mà a totes les forces polítiques que vulguin aconseguir un sistema més just als catalans, i molt especialment al PSC, per la seva condició de segona força. Sabem que és difícil, però si una àmplia majoria de catalans som capaços de sumar esforços es podrà aconseguir. El desig del govern de la Generalitat i de CiU és arribar a un acord en les xifres i, a partir d’aquí, començar a treballar conjuntament. Per això ens ha desconcertat que en els darrers dies tres veus socialistes autoritzades en matèria econòmica hagin evidenciat posicions divergents al respecte. Que el primer secretari, Pere Navarro, la portaveu d’Economia, Rocío Martínez-Sempere, i l’ex-conseller d’economia Antoni Castells es contradiguin, crea confusió tant al sí del PSC com a la resta de la societat.

Catalunya necessita imperiosament deixar d’estar escanyada fiscalment, i això només ho aconseguirem amb un pacte fiscal diferenciat i just. No pot ser que siguem el territori on més sacrificis es fan i el més desfavorit en la seva balança fiscal en uns nivells que, com dic, no es donen a cap altre indret d’Europa. Si volem rellançar la nostra economia és un imperatiu acabar amb l’abús fiscal. Per aconseguir-ho, necessitem tothom perquè aquest no és un objectiu ni un projecte exclusiu d’un govern o d’un partit, sinó de tot un país. Servirà per millorar les oportunitats i els serveis de tots els catalans, i només per això val la pena sumar com més esforços millor. El PSC té la paraula.

Article publicat a e-notícies.

Share and Enjoy

La publicació de les balances fiscals ha fet palès que Catalunya dóna a la resta de l’Estat 15.000 milions d’euros dels quals no es retorna cap als catalans, una mostra incontestable de l’abús fiscal a què estem sotmesos. I si fem el promig del que han pagat de més els catalans a la resta de l’Estat, suposa cada any més d’un 8% del PIB català de les darreres tres dècades. No es pot assumir, és insostenible i manifestament injust.

Els sistemes de finançament que ha tingut Catalunya en els trenta anys de democràcia sempre han estat injustos i abusius i l’única sortida que queda és assolir el pacte fiscal que deixi la nostra aportació al voltant d’un 4% del PIB, que ja és més del que paguen les regions més riques d’Europa als seus respectius estats. Això genera injustícies i hipoteca clarament les possibilitats de generar ocupació i riquesa per part de les empreses catalanes.

Amb la voluntat de portar endavant el projecte del pacte fiscal, fem una crida a totes les formacions politiques catalanes per defensar conjuntament a Madrid aquesta proposta. Com hem dit des del dia que vam arribar al Govern, estem oberts a tothom perquè sabem que serà anant tots junts com tindrem més força per defensar les reivindicacions i els interessos dels catalans.

Aquesta crida s’adreça molt especialment al PSC perquè el segon partit de Catalunya no pot ser aliè a la defensa dels interessos de Catalunya. En aquest sentit ens preocupa haver sentit els tres dirigents socialistes amb veu autoritzada contradient-se sobre les balances fiscals: el primer secretari, Pere Navarro, la portaveu d’Economia, Rocío Martínez-Sempere, i l’ex-conseller d’Economia, Antoni Castells. Això genera confusió tant al PSC com al Govern encara que manté l’esperança de poder arribar a un acord sobre les xifre,s i a partir d’aquí treballar per capgirar l’actual sistema de finançament. Hem de ser capaços de convergir en una proposta unitària. Per això, és molt important per al país que al PSC deixin de discutir internament i mostri una única veu que plantegi propostes i acords que ens permetin anar junts cap el pacte fiscal. Sense unitat és difícil que ens en sortim, i Catalunya ho necessita com mai.

Publicat a Catalunya Press.

Share and Enjoy

Les dades actualitzades de la balança fiscal entre Catalunya i l’administració central de l’Estat són molt decebedores. Havent canviat diverses vegades de sistema de finançament, el resultat final continua essent el mateix: des de 1986 Catalunya pateix un dèficit fiscal del 8% de mitjana.

L’any 2009, el primer any que es va aplicar el model de finançament que va pactar el Govern del PSC, el dèficit fiscal de Catalunya es va situar en 16.409 milions d’euros, el 8,4% del PIB català. La diferència amb els anys anteriors, quan tampoc no ens havia anat millor, no va ser massa gran: el 2006 un dèficit fiscal de 14.493 milions d’euros; el 2007 van ser 15.913 milions; el 2008, 17.200 milions. Aquestes dades han posat de manifest que, malgrat els canvis en el model, no s’ha reduït el dèficit fiscal de Catalunya, que any rere any segueix donant molt més dels que rep. La mitjana del quadrienni 2006-2009 ha estat de 15.832 milions d’euros, una xifra insuportable, injusta que llastra la nostra economia i que posa de manifest que cal canviar de dalt a baix el sistema de finançament català i apostar pel pacte fiscal.

Una i altra vegada, malgrat els canvis en el sistema de finançament, continua imposant-se la idea del café para todos que deixa Catalunya en el mateix lloc de sempre, a la cua amb més d’un 8% de dèficit fiscal. A Europa, els territoris que més aporten a l’administració central, com ara els länder alemanys més rics, el dèficit fiscal ha estat limitat per llei al 4%, i ara volen revisar-ho perquè consideren la càrrega excessiva. A Catalunya, on aquesta xifra és més del doble, ens preguntem com podem sanejar les nostres finances si l’any 2009 cada català va pagar a l’Administració central de l’Estat 2.251 euros que no li van suposar cap benefici ni li van ser retornats a través de serveis o prestacions?

La situació és insostenible i és evident que Catalunya necessita el pacte fiscal. No pot ser que entre els anys 1986 i 2009 Catalunya hagi aportat de mitjana el 19,49% dels ingressos de l’Administració central de l’Estat, però només ha rebut a canvi un 14,03% de la despesa. Aquest és l’origen del dèficit fiscal de Catalunya i dels molts sacrificis que hem d’afrontar. De ben segur els ajustos pressupostaris serien molt més assumibles amb una balança fiscal menys abusiva. La solució és evident: o aconseguim el pacte fiscal o no ens en sortirem.

Publicat a e-notícies.

Share and Enjoy

No obstant les polèmiques que interessadament i des de fa molts anys s’han fet des d’alguns àmbits sobre la immersió lingüística a l’escola, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya avala aquest model implementat des de fa dècades i que ha suposat un instrument bàsic per a la cohesió social i per a la integració dels nouvinguts.

No es pot perdre de vista que és un fet cabdal que totes les persones tinguin accés a un coneixement directe i complet de l’idioma del país on viuen, que configura la seva fesomia, la seva personalitat i la seva identitat. A més la Llei d’Educació de Catalunya preveu que en els primers ensenyaments (de 3 a 6 anys) hi hagi, si cal, una atenció individualitzada en castellà a un alumne per ajudar-lo a familiaritzar-se amb l’entorn escolar. Això permet garantir el coneixement del català i del castellà i demostra la bondat del model. Els que encenen la polèmica i volen veure conflicte on només hi ha normalitat i obliden que, aparellat al coneixement i el domini de la llengua pròpia de Catalunya, hi ha també cohesió igualtat d’oportunitats.

El nostre model d’immersió lingüística ha estat recolzat i avalat per la Unió Europea, que ha vist en aquesta iniciativa un potent instrument per a la integració i per a la cohesió social. Per això és una satisfacció que la resolució del ple de la Sala del Tribunal Superior de Justícia ratifiqui plenament el règim del sistema educatiu de Catalunya regulat per la (LEC).

Vull fer, en darrer terme, una crida al seny adreçada als promotors d’iniciatives que voler crear problemes entorn el model d’immersió on no n’hi ha. A Catalunya no hi ha cap conflicte lingüístic a les escoles. Per això demanem a les forces polítiques que hi donen suport que abandonin aquesta actitud irresponsable. La convivència és sempre més important que l’afany de notorietat i la tergiversació de la realitat.

Share and Enjoy

l govern espanyol no juga net amb Catalunya. No havent pagat els 759 milions que deu als catalans d’acord amb la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut i no havent abonat el Fons de Competitivitat que pertoca a Catalunya, ara es proposa flexibilitzar el dèficit de manera que quadrin els números del govern central mentre s’ofeguen encara més les finances catalanes.

Si l’Estat hagués pagat a Catalunya els diners que li deu i als que s’ha compromès, la Generalitat ja hagués assolit el seu objectiu de dèficit i hagués complert amb les directrius de Brussel•les. Que els comptes no hagin sortit en el cas català té un únic responsable: el govern espanyol, que no paga el que deu i, a més, fa servir aquests diners que no ens ha abonat per maquillar els seus comptes.

Per això resulta encara més indignant aquest repartiment en la flexibilització del dèficit que ha fet el govern del PP. El govern central es permet un 32% mentre que a Catalunya només se li concedeix el 15%, ignorant que és precisament la Generalitat l’administració que ha de fer front a les despeses més importants com són l’educació i la sanitat i que, a més, són les partides més difícilment rebaixables per constituir el pal de paller de l’Estat del Benestar.

I també és profundament injust que els catalans -que hem estat els primers a ajustar i disminuir despeses i a practicar una política de rigor i d’austeritat- ara ens veiem doblement maltractats per una decisió arbitraria, i no proporcional. No es pot posar tothom en el mateix sac, ni a l’hora de repartir ni a l’hora de retallar. Qui compleix i qui ha estat el primer a posar en marxa mesures d’estalvi, rigor i contenció dels dèficit, no pot ser tractat de la mateixa manera que els que han seguit malbaratant recursos i fent veure que la crisi no anava amb ells.

La política del cafè per a tothom ha esdevingut un fracàs en el moment d’atorgar prerrogatives i competències i en el de demanar responsabilitat i rigor. Si una cosa no es pot negar al govern de Convergència i Unió és la d’haver actuat des que va arribar a la Generalitat amb un estricte sentit del rigor, dels compromís i de la seriositat per endreçar el desgavell que havia deixat el tripartit en les finances catalanes. El govern de Mariano Rajoy ho sap, i encara és a temps de reflexionar i de donar a Catalunya un tracte diferenciat que faci justícia al fet que Catalunya ha actuat de manera diferent i, sense cap dubte, responsable.

Article publicat a Catalunya Press.

Share and Enjoy

La impossible quadratura del cercle és el que tracta de fer el govern de la Generalitat de Catalunya amb els pressupostos. Després d’un any de grans sacrificis d’ajustaments dràstics i de disminució de la despesa, és molt frustrant que els comptes finals segueixin sense quadrar pel que fa a la disminució del dèficit. La explicació, per coneguda i abastament denunciada, no deixa de ser indignant: els nostres números no quadren perquè l’Estat no paga a Catalunya el que li deu. Si tal com s’havia compromès el govern espanyol hagués liquidat els 759 milions d’euros que dicta la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut i hagués abonat quan pertocava el Fons de Competitivitat, a dia d’avui la Generalitat hagués assolit l’objectiu de dèficit que exigeix Brussel•les. En comptes d’això, el govern de l’Estat ha utilitzat aquests 2.500 milions d’euros que deu a Catalunya per maquillar els seus comptes, i no satisfet amb això s’ha permès acusar-nos a nosaltres de no haver assolit l’objectiu del dèficit. D’això, se’n diu pura i simplement joc brut.

Però sembla que el govern central no en té prou. Ha aconseguit una certa flexibilització del dèficit i continua exigint a Catalunya el mateix. Ignora voluntàriament que les despeses de sanitat i d’educació que assumeix la Generalitat no només són les partides més imprescindibles, sinó que també són les més grans i les que menys es poden reduir. En lloc de repartir equitativament sacrificis i la flexibilització, el govern del PP ens exigeix als catalans que ens ajustem encara més el cinturó i no deixa cap marge de maniobra. Esperem que reflexioni i entengui que l’Estat l’integren totes les administracions -la central, l’autonòmica i la municipal- i que cal repartir les càrregues de manera equitativa.

El president Rajoy és a temps de rectificar i de demostrar que el seu és un govern just i equitatiu, que no enganya, que no fa joc brut i que compleix amb la paraula donada. D’això, ja anem servits després de set anys del govern Zapatero.

Article publicat a e-notícies.

Share and Enjoy

Esta semana se han hecho públicas las cifras del Ministerio de Hacienda sobre el déficit del 2011. Ha sido peor de lo previsto y se ha situado en el 8,5% del PIB en España y en el 3,72% en Cataluña. Es una mala noticia y más si tenemos en cuenta que la administración catalana ha actuado con responsabilidad y ha hecho grandes sacrificios para cumplir el objetivo previsto. Pero lo que es peor es oír del gobierno central que el desvío es culpa es de las autonomías.

Quizás puede que lo sea de otras, pero no de Cataluña. El gobierno de la Generalitat ha actuado con responsabilidad y ha adecuado el gasto al nivel de ingresos, en contraste con lo que hizo el tripartito en los años 2009 y 2010: gastar más de lo que podía cuando los efectos de la crisis ya se notaban con fuerza y a diferencia de lo que han hecho muchas comunidades autónomas, que hasta hace poco se vanagloriaban de no hacer recortes. Ahora la situación es del todo insostenible y al esfuerzo extraordinario de Cataluña para reequilibrar las finanzas también se verán abocadas el resto de comunidades autónomas y el gobierno central, que ya ha anunciado que los presupuestos serán muy austeros.

Ahora bien, es muy difícil -por no decir imposible, y más en una situación de crisis tan dura como la actual- cuadrar la caja cuando una de las partes no cumple con sus obligaciones. Si el gobierno español hubiera pagado a Cataluña los 759 millones previstos en la Disposición Adicional Tercera del Estatut y si hubiese satisfecho el Fondo de Competitividad, habríamos alcanzado el objetivo del déficit y no habríamos superado el 2,6% del PIB. Ignorando esta realidad, es muy fácil para el gobierno central cargar el desvío del déficit al resto de administraciones. Es muy fácil, pero también muy torticero y desleal. Y que nadie argumente que Cataluña hace lo mismo porque también debe a administraciones locales y a proveedores ya que el gobierno de la Generalitat busca alternativas, como créditos del ICO y una nueva emisión de bonos.

Una vez más, los hechos demuestran el maltrato al que se somete a Cataluña, con un desequilibrio fiscal del 9% del PIB. Por mucho menos, el 4,4% del PIB, Baviera se replantea el modelo de solidaridad en Alemania y reclama un pacto fiscal. Ello pone de manifiesto, de nuevo, la legitimidad de la propuesta de CIU de pacto fiscal, a la que esperamos que se sumen todos los partidos catalanes. En este sentido, celebramos el primer paso que ha dado el PSC, aunque esperamos que decida ir más allá.

Esta semana ha sido también la de las movilizaciones estudiantiles. Al margen de los incidentes violentos de una minoría, la expresión de su descontento es legítima. Entendemos sus protestas y su malestar. No en vano los jóvenes son uno de los sectores más castigados por la crisis. Las medidas adoptadas responden no sólo a la voluntad de racionalizar recursos, sino también a la de aumentar el rendimiento universitario y de avanzar en la excelencia. Sólo así seremos capaces de incrementar la calidad de la enseñanza universitaria y de mejorar nuestra competitividad. Se trata de sentar las bases de un futuro mejor para la juventud.

Así pues, en esta semana de déficit y de movilizaciones, sólo queda recordar que nosotros sí que hemos hechos los deberes y que precisamente por ello surgen las protestas. Quizás éstas no tendrían lugar si el gobierno central hubiese hecho sus deberes en el momento adecuado.

Article publicat a El Mundo.

Share and Enjoy